Dos bons amics dibuixen junts

 

 

Els dos nens, en David i en Nil, eren molt bons amics. En David era molt actiu i creatiu, li encantava posar-se a dibuixar quan li donaven una tasca i anava creant sobre la marxa. En Nil, en canvi, era molt reflexiu i li agradava pensar primer què volia dibuixar abans de posar-se a fer-ho.

Un dia els dos amics van ser convidats a participar en un concurs de dibuix on havien de fer un dibuix segons les indicacions dels jutges. En David es va posar a dibuixar immediatament, però en Nil no volia començar fins que no s'assegurés que el seu dibuix seria el millor possible.

En David, veient que el seu amic encara no havia començat, va intentar animar-lo per a que no perdés més temps. En Nil, però, no estava disposat a començar fins que no tingués bones idees.

Aquest conflicte va durar algun temps, fins que en David va tenir una idea. Va dir a en Nil que podien treballar junts. En David faria el dibuix i en Nil l'ajudaria a acabar-lo. Fins i tot van acordar que en Nil seria qui decidiria quines correccions fer al dibuix de David.

Així, entre els dos amics van acabar amb el dibuix abans que acabés el temps. La seva col·laboració va ser un èxit i van guanyar el concurs.

Aquesta experiència va ensenyar als dos nens que l'actitud reflexiva d'en Nil i l'acció ràpida d'en David podien ser una bona combinació. Van comprendre que l'una no era millor que l'altra. El que era realment important era que treballessin junts i s'ajudessin els uns als altres per aconseguir els seus objectius.

Després de la gran victòria, en Nil va abraçar en David amb força per a felicitar-lo. La seva amistat va créixer encara més després d'aquesta experiència. Van comprendre que treballar junts i ajudar-se els uns als altres és la millor forma de fer front als reptes de la vida.

Nota: Aquest conte ha estat redactat amb el suport de chatGPT i la imatge creada amb MidJourney

El nen que saltava com una granota

 

De petit tan sols gatejava, la mare el va deixar a l'era, tot jugant, i una granota passà pel seu costat. .. El nen s'hi va fixar i aquell espectacle l'enlluernà tant que de sobte tragué forces de les mans, i de les cames i feu un salt talment com la granota que ara ja s'allunyava bosc enllà.

I passaren els anys i el nen saltironejava tot el dia, tant que fins i tot havia deixat de caminar... La mare el renyava sovint i ell malcaminava una estona fins que ja ningú el veia i llavors tornava a saltar. I de tant saltar es feia extrany, i de tant extrany ningú se li acostava... I així passaren els anys. Els pares, preocupats, el portaren a metges i psicòlegs, però no en trobaren cura fins que ho deixaren estar.

I el nen es va fer gran, però seguia saltant, amunt i avall, sense parar... I un dia va marxar. Va deixar enrera la seva casa, els seus pares i va enfilar el camí per marxar d'allí. Només unes granotes cridaneres i saltarines foren a despedir-lo, com si aquell saltar fos un gran comiat.

I passaren més anys, i de tant saltar, arribà lluny, a l'altra banda del planeta... De sobte s'aturà, davant seu una pila d'individus saltaven al seu davant, tot contents, amunt i avall, formaven una gran familia saltarina. I ell tornà a saltar, se'ls acostà i es posà al seu costat, saltant al mateix pas, i creixent a cada instant...
Ara ja fa temps que viu allà, ha trobat el seu lloc, tot saltant se sent cuidat i a la vegad cuida al seus amics, la seva nova familia: els cangurs del parc.