El cor em bategava a més de cent per hora, no sé si per l’emoció del que estava a punt de fer o per l’alçada del penya-segat on ens trobàvem. Vam esperar que el vent bufés en contra, suau però constant, i llavors vam arrencar a córrer, com ens havia dit l’instructor, amb força, amb potència i en un no res es va inflar la vela i ens vam trobar sense terra sota els peus. Vam seguir corrent en l’aire, pedalant una bicicleta inexistent. Poc a poc vaig anar recuperant l’alè i el cor tornà a la normalitat. Em sentia completament indefens, a mercè de l’aire que ens gronxava amunt i avall sense parar. Se’m va fer estrany el fet de no notar el vent tot i la velocitat a la que ens desplaçàvem, doncs ens movíem conjuntament amb l’aire, formàvem part del vent. El vent érem nosaltres. De lluny les cases petites, els camps verds de blat a punt de madurar. Es veien fàbriques, però no es sentien. Carreteres plenes de cotxes, però no es sentien. Tractors treballant el camp, però no es sentien. De fet no es sentia res, ni persones, ni vehicles, ni ocells, ni grills. Res. La vela seguí lliscant en l’aire i anà perdent alçada. Les cases i les coses s’anaven fent més grans a mesura que ens acostàvem al terra. Finalment aterràrem i les emocions es dissiparen a l’instant, però sempre més recordaré aquell viatge, on el més impressionant no van ser les vistes, sinó el silenci que vaig conèixer com no n’havia conegut mai.
