De petit tan sols gatejava, la mare el va deixar a l'era, tot jugant, i una granota passà pel seu costat. .. El nen s'hi va fixar i aquell espectacle l'enlluernà tant que de sobte tragué forces de les mans, i de les cames i feu un salt talment com la granota que ara ja s'allunyava bosc enllà.
I passaren els anys i el nen saltironejava tot el dia, tant que fins i tot havia deixat de caminar... La mare el renyava sovint i ell malcaminava una estona fins que ja ningú el veia i llavors tornava a saltar. I de tant saltar es feia extrany, i de tant extrany ningú se li acostava... I així passaren els anys. Els pares, preocupats, el portaren a metges i psicòlegs, però no en trobaren cura fins que ho deixaren estar.
I el nen es va fer gran, però seguia saltant, amunt i avall, sense parar... I un dia va marxar. Va deixar enrera la seva casa, els seus pares i va enfilar el camí per marxar d'allí. Només unes granotes cridaneres i saltarines foren a despedir-lo, com si aquell saltar fos un gran comiat.
I passaren més anys, i de tant saltar, arribà lluny, a l'altra banda del planeta... De sobte s'aturà, davant seu una pila d'individus saltaven al seu davant, tot contents, amunt i avall, formaven una gran familia saltarina. I ell tornà a saltar, se'ls acostà i es posà al seu costat, saltant al mateix pas, i creixent a cada instant...
Ara ja fa temps que viu allà, ha trobat el seu lloc, tot saltant se sent cuidat i a la vegad cuida al seus amics, la seva nova familia: els cangurs del parc.
I encara salta ??
ResponderEliminarUka.